Crònica d'un dilluns blau esperança.

Els resultats electorals de les eleccions del 22 de Maig han estat sorprenents. Hem crescut a Martorell de forma històrica. Hem demostrat ser l'alternativa real d'esquerres i així ens ho ha reconegut el poble. Molts votants, moltes persones que han decidit donar-nos la seva confiança. Hi ha gent que mai havia votat, tot i tenir la possibilitat, o que mai ens havia votat. L'agraïment que sento és tan gran com la responsabilitat que tenim d'ara en endavant.

Heu exercit el vostre dret a decidir, un dret que no fa tants anys era un somni per molts lluitadors i lluitadores, com en Carles Pujol, que ha estat molt present durant tota la campanya. Ara bé, tot dret té una obligació implícita. Ara us toca controlar-nos. Som on som per vosaltres i per tant heu de garantir que el vostre vot sigui ben utilitzat. Opineu, informeu-vos, pregunteu-nos què fem, per què ho hem fet. Ens equivocarem segur, perquè som humans, però també tenim la virtut d'aprendre dels errors. No podem fer de Martorell el poble del qual ens sentim orgullosos i orgulloses si no ens ajudeu a mantenir els peus a terra, a ser propers, a ser la vostra veu a l'Ajuntament, a ser coherents. Hi haurà moments difícils. Podem celebrar que el sentit comú ha guanyat a PxC, un partit sense discurs i sense cap proposta constructiva però la dreta rància, feixista, nazi ara té dues cadires al consistori. Durant quatre anys no han fet res més que recolzar absolutament tot el que CiU ha tirat endavant amb despotisme, amb prepotència, amb males formes. Son còmplices de la política de ciment i floretes, de la manca de polítiques contra l'atur, de polítiques per joves, son còmplices de la seva incapacitat per escoltar. No han fet campanya, han utilitzat les mateixes fotos de fa quatre anys i han crescut. Però això no té CAP mèrit i només posa de manifest que la seva victòria és conjuntural i té data de caducitat.

El vot nul i en blanc creix. La dreta creix. La indignació és l'arma més potent que hi ha en aquest món però no hem sapigut utilitzar-la. S'ha desaprofitat una energia increïble. Som com nens amb una pistola: sabem on està el gallet però no sabem apuntar ni tenim força als braços per repel.lir el retrocés. Ara ens hem fet mal i encara no sabem les conseqüències d'aquesta tragèdia, m'atreveixo a dir. És tràgic que la meva Catalunya sempre reivindicativa, la meva Catalunya obrera, ara sigui de dretes. És tràgic que la meva Andalusia, on encara hi ha persones explotades al camp, ara sigui de dretes. No pot ser que Espanya sigui de dretes quan tenim cinc milions de persones a l'atur!

Pinta blau tot plegat... molt blau. I no és del tot negatiu. La història demostra que és quan vivim en pitjors condicions que sorgeixen les revolucions, que sorgeix el roig més intens. I malgrat el monocolor de tot l'Estat, ICV-EUiA-IU ha guanyat força, però no és suficient. Si aconseguíssim que es canviés la Llei Electoral, una injustcia més que cal combatre, aconseguiríem un nou mapa polític a Espanya. Això sí, hem de fer pedagogia, hem d'explicar qué és la Llei d'Hondt, quines alternatives tenim, per què cal lluitar per canviar-la. Com més blau sigui tot més cridaner serà el roig.

Ara comença la lluita de debò. Preparados, listos... arrancamos.

Trist és sempre haver de dir "adéu".

Penso en tu quan estic a punt de llençar la tovallola. Penso en tu quan no veig els motius pels quals vaig decidir summergir-me en l'emocionant però dur món de la política. Penso en tu i en la il.lusió que ens injectes cada cop que ens veiem.
Penso en l'energia que el teu cos desprenia abans, abans de conèixe'ns, abans fins i tot de tenir capacitat per pensar. Però ara tot és diferent. Ara els teus braços son febles, i tu... tu ja no ets tu, només un rellotge de sorra esperant que els últims grans arribin al fons.

Encara pots explicar la història del sabater que va tornar-se infeliç quan va cobrar el seu primer sou? Recordo quan la vaig sentir per primer cop, la primera d'una vintena de vegades. Quan l'explicaves, l'ambient es tornava màgic, ens embruixava el ritme de les paraules i com rimaven perfectament les unes amb les altres. Les teves celles, les galtes i també les mans; tots els músculs del cos semblaven obeïr una partitura invisible que acompanyava cada vers i que ens endinsava al conte fins formar part d'ell. Deixavem de ser espectadors/es. Era meravellós.

Sempre he cregut que una persona és important si tothom la mira quan parla. Però tu deus ser més que important: tothom calla quan tu vols parlar. Tothom t'escolta amb una llibreta a les mans per apuntar tota la sabiesa que despren cada consell que ens regales. M'agradaria tant recordar totes les teves paraules... M'agradaria tant poder sentir-les quan em facin falta. Poder sentir-les sempre, perquè et necessitarem. Sempre necessitarem el valor del lluitador clandestí, l'esperit d'aquell que creu en un futur millor i es juga tot el que té per aconseguir-lo.

El que tenim és gràcies a la teva lluita, és gràcies als somnis de tants homes i dones com tu, a l'esperança posada en un futur que ja és aqui, gairebé sense adonar-nos, i encara seguim lluitant.
No sé si és més fàcil que abans. Abans teníeu un enemic clar, estàveu tots units i compartíeu el plat. Ara ningú sap qui és el dolent de la peli i no es molesten en esbrinar-ho mentre el melic estigui en el seu lloc. I se'l miren i se'l miren durant tot el dia. El més important és que estigui al seu lloc i sigui atractiu a la resta.
Sempre em desvio del tema principal...

No sé qué farem sense la teva veu, sense la tranquil.litat que ens dona tenir un mestre que ens guii i ens recordi que tot llapis té goma d'esborrar. En els últims dies de la teva vida, Carles Pujol, només puc dedicar-te aquestes paraules sinceres, un profund i etern agraïment, i la promesa de que continuaré endavant amb allò que vas començar, amb il.lusió fins a l'últim dels meus dies.

Dime, currante de turno, currante de siempre...

¿por qué reniegas de tu condición? ¿Cuándo cambiaste la humildad por codicia, la solidaridad por egoísmo? Dime, ¿Por qué ves enemigos entre tus filas y los atacas sin piedad? ¿Cuándo, explícame, cuándo cerraste los ojos y tiraste la toalla?
Pero dime, sobretodo, cuándo dejaste de sentirte orgulloso de ser trabajador.

Hiciste un trueque con el patrón, la envidia te corrompió, y regalaste tus valores por aparentar ser patrón, por tener algo más, una tele mejor, una casa mayor, un coche más veloz. Te has vendido, te has dejado seducir y ahora lo estás pagando, lo pagamos todos. Te engañas si crees que la ostentación es el camino hacia la felicidad. Ni el hábito hace al monje ni es más feliz el que más tiene.

Tu ambición por tener más sólo te está generando más hambre. Y tus ansias por saciar ese voraz hambre te obligan a necesitar más dinero, a ser más egoísta, a cualquier precio. No te importa que alguien pase hambre mientras tú tengas final de mes y un plus por horas extras. Te da igual todo pero acabas culpando a alguien de tus desgracias, sin tener en cuenta la suerte que tienes. ¿No te molesta tanta vacuidad?

Abre los ojos, aterriza de esa nube en la que vives. Mira más allá de tu ombligo. Formas parte del hormigón que sostiene este mundo. Que si te mueves, hasta el edificio más alto puede caer. Recupera el espíritu de lucha, el orgullo de trabajador. Créete necesario e incluso imprescindible, sin dejar de lado la modestia.

El mundo puede y debe cambiar. Tres voces se oyen más que una y doce más que tres.
Nosotros somos más, ¿Por qué permitir que nos toreen unos pocos? Ni en los tiempos más negros de la historia hemos estado tan dispersos. Hemos vivido batallas, injusticias, torturas... pero siempre, absolutamente siempre unidos, fieles, siempre luchando con los ojos puestos en un futuro mejor y con la convicción de que nuestros valores son el arma más potente. Siempre compartiendo.

El día que vuelvas a sentir tuya la responsabilidad de luchar por tus derechos y por los míos, los de todos. El día que recuperes la humildad y te des cuenta de que no eres distinto de cualquier otro trabajador del mundo, algunos más conscientes de su explotación que otros.
El día en que volvamos a ser un equipo, una clase compacta, que tire de la cuerda en la misma dirección, ese día estoy convencida de que empezará una nueva era.

Y la desgracia ocurrió.

Dos jóvenes.

Dos hijos, hermanos, amigos.

Dos vidas más que se cobra este conflicto.

Hasta cuando?Hasta donde?

Miles de saharauis se movilizan pacíficamente para reivindicar sus derechos.
Marruecos responde matando a tiros a dos personas, una de ellas un niño de 14 años, con toda una vida por delante, sueños, ilusiones... Esperanza.


Ni siquiera ha tenido un entierro digno. Ha sido enterrado en secreto para no llamar la atención. La segunda víctima todavía no tiene ni nombre.



Añadamos dos números más a una lista que empezó hace 35 años de la mano de España y Marruecos.



No puedo más... 13 de Noviembre, todos y todas a Madrid a dar la cara por el pueblo Saharaui.

Sabado a las 18h en la Pl.Sant Jaume!Hazte oír!

Lo que está sucediendo estos días en la zona ocupada del Sáhara Occidental no tiene precedentes. En una semana más de 10.000 saharauis han iniciado un movimiento pacífico de protesta contra la constante marginación y violencia a la que están sometidos por el régimen dictatorial de Mohammed VI, rey de Marruecos. Han decidido abandonar sus respectivas residencias para instalarse en el denominado "Campamento por la Justicia", aun siendo conscientes del peligro al que se exponen. Las fuerzas represoras marroquís ya han demostrado en numerosas ocasiones que son capaces de violar absolutamente todos los Derechos Humanos de que presumimos con frecuencia. Aun asi, repito, 10.000 saharauis, 10.000 personas, 10.000 hombres y mujeres, han plantado cara a su situación, dado que la comunidad internacional los ha abandonado, para cambiar su realidad. Porque tienen derecho a vivir sin ser torturados, violados, vejados constantemente!

Porque tienen derecho a vivir sin MIEDO.

Más de 2.000 jaimas conforman este campamento. En él confluyen las reivindicaciones de los parados, las reclamaciones de los trabajadores injustamente despedidos de Fos Bucraa (empresa explotadora de los yacimientos de fosfatos, propiedad del pueblo Saharaui, cuyos beneficios van a parar a manos españolas y marroquís), las protestas de los defensores de los Derechos Humanos, la exigencia de derechos y posibilidades hasta ahora negados como minoría no reconocida, la participación en el disfrute de los bienes y riquezas del Sáhara, propiedad legítima y reconocida de la población autóctona...
El pueblo Saharaui está haciendo un llamamiento al mundo y a las Naciones Unidas para que se les reconozcan unos derechos básicos, legítimos e imprescindibles.

No tienen NINGÚN TIPO DE PROTECCIÓN INTERNACIONAL, por lo que puede suceder una gran desgracia... La historia y los hechos que alli se acontecen cada día nos demuestran que no es algo tan descabellado. Nosotros, desde aquí, podemos conseguir repercusión mediática, presión internacional!Podemos conseguirlo si nos hacemos oír! Si no nos movemos ahora que DEBEMOS, llevaremos un genocido a nuestras espaldas.

Este sábado día 23 TODOS SOMOS EL PUEBLO SAHARAUI.
Este sábado nosotros movemos ficha.

Somos el otro extremo de la cuerda y no podemos fallarles.

Descripció de la meva primera vaga general.

Jersei gruixut i jaqueta d'hivern. Martorell a les 3:30h d'un 29 de Setembre és suficientment gèlid com per treure l'artilleria pesada de l'armari. Tot està a punt per sortir.

Des del cotxe contemplo emocionada com una dotzena de treballadors i treballadores s'escalfen les mans a una petita foguera. Una bandera amb quatre lletres al centre balla al ritme d'un aire que bufa suau, però constant. Aquesta imatge perfectament encaixaria a un documental en blanc i negre. Em sento part de la història.
Arribo al punt de trobada i mig centenar de persones conversen en petits grups amb la ràdio de fons. "Mercamadrid está paralizado...", "Se están cumpliendo, hasta el momento, los mínimos pactados...". Tot rutlla a la perfecció. El cansament és visible. Però la il.lusió i la motivació es poden tocar amb els dits. Atur quasi gratuït, congelació de pensions, jubliació als 67, pujada de l'IVA, copagament de la sanitat... massa punyals clavats a l'esquena com per creuar-se ara de braços.

Ens dividim en grups. Totes i tots plegats sumem gairebé vuitanta. Uns marxen cap a Sant Esteve, uns altres cap a Olesa. D'altres es queden a la SEAT a controlar que es garanteixen els mínims. Nosaltres ens col.loquem al bell mig de la N-II i tallem el trànsit durant el temps que triguen els Mossos d'Esquadra en arribar i començar a prendre matricules. Abandonem al cap de vint-i-cinc minuts.

El fred tan intens m'obliga a moure'm o començaré a tremolar. Després de fer guàrdia a l'entrada de diverses empreses, ens truquen demanant reforços a DOGA. Ara em sento part d'una pel.licula. És realment emocionant!Allà m'enfronto, verbalment, amb el gerent (crec recordar...) de l'empresa: traje, Rolex y Alfa Romeo. I quan semblava que m'estava guanyant, marxo per la tangent, porto la discussió al meu terreny i l'obligo a fer-se enrere. He guanyat per ara. Més oficinistes s'arrepleguen a l'entrada de l'empresa. Totes i tots amb cotxes que mai em podré permetre. Miro a la cara directament els que han coaccionat els seus subordinats per no fer vaga. Però no els ha servit per res. No va aparèixer cap treballador.
Finalment, comença a sortir el sol, la foguera és apagada pels Mossos, que contemplen immòbils com impedim l'entrada als dirigents de l'empresa. Aquest moment sempre serà un dels més excitants de la meva vida.

Durant la resta del matí col.laborem amb diversos piquets a moltes empreses i centres comercials. Convencem una desena de treballador(e)s per sumar-se a la vaga. Quin orgull, quina satisfacció!Envaim plegats el Carrer del Mur (antiga N-II) davant l'Ajuntament de Martorell. Entrem. Repartim pamflets. Parem el trànsit. Cridem consignes. Ens segueixen unes quaranta persones fins a l'Hospital, on seguim manifestant-nos amb música reivindicativa de fons. Quina meravella veure com tanta gent comparteix els mateixos sentiments.

Aquest pensament es repeteix a la tarda, a Barcelona, durant la gran manifestació. Les cames no m'aguanten. El cap està a punt d'explotar. Els meus crits no sonen. M'he deixat la veu al megàfon de CCOO. Però arribo fins al final. Les dades diuen que la vaga ha estat un èxit. Això deia la ràdio al mati. Això diu durant el manifest en Gerard Quintana. Al dia següent, els interessos dels mitjans fan dubtar tot un pais. Què creure?Qui creure's?S'instal.la un cert pessimisme en mi, però me'l trec de sobre pensant que, tot i que els resultats no siguin els esperats, hem fet el que havíem de fer. I seguirem lluitant igual. Perquè els atemptats que estem patint NO SON JUSTOS, i per tant, cal combatre'ls de totes les maneres possibles. Hem de seguir lluitant sense perdre la força i els ànims. Si empenem tots alhora ho aconseguirem.

Ladran, ergo, cabalgamos.

De repente sientes que los brazos te pesan, los pies se agarran con fuerza al suelo y encuentras mil excusas para justificar el haber perdido la esperanza. Qué hacer cuando la desmotivación nos asalta en plena batalla?
A menudo resulta complicado mantener el objetivo de cambiar las cosas. Tanto esfuerzo invertido, tanto tiempo, tantas ilusiones puestas en algo que se aleja con cada telediario. Espaldas molidas, miradas perdidas, corazones congelados, brazos raquíticos, bolsillos atiborrados, tiranos de metro veinte robandoles la vida a todo un pueblo por tener una cultura diferente. Podría publicar millones de entradas enumerando los defectos que conforman este mundo, nuestro mundo. Pero, ¿acaso eso mejoraría las cosas?
¡Tengamos un poco de fe, damas y caballeros! En este juego sólo disponemos de una vida para luchar, por lo que no podemos esperar que las cosas mejoren de un día para el otro. La meta que queremos conseguir es muy grande. Es, al fin y al cabo, como una gran cuerda. Cada vida es un hilo añadido. Los hilos que se sumarán después necesitan tener ejemplos a seguir. Si logramos perpetuar esta suma llegará un día en que la cuerda será tan fuerte y resistente que no podrá pasar desapercibida. Pero para lograrlo, hace falta tener esperanza, tener fe en que lo que tantxs soñamos al final se cumplirá. Cada vez estamos más cerca, se van alcanzando objetivos, pequeños pasos que deberían ser un punto de apoyo para no abandonar la partida antes de llegar al final. No somos nosotrxs lxs que nos equivocamos. Nosotrxs no explotamos, nos ponemos en el lugar de lxs más desfavorecidxs, tratamos de mejorar las cosas. De qué tener miedo a luchar por ello entonces?
Tenemos que mantenernos firmes con nuestras convicciones y seguir adelante para hacer posible ese futuro que a millones de personas les ha sido arrebatado.
Y estoy convencida de que durante los últimos segundos de nuestra vida sonreiremos, porque cada lágrima derramada y cada grito de impotencia habrán valido la pena.