Crònica d'un dilluns blau esperança.

Els resultats electorals de les eleccions del 22 de Maig han estat sorprenents. Hem crescut a Martorell de forma històrica. Hem demostrat ser l'alternativa real d'esquerres i així ens ho ha reconegut el poble. Molts votants, moltes persones que han decidit donar-nos la seva confiança. Hi ha gent que mai havia votat, tot i tenir la possibilitat, o que mai ens havia votat. L'agraïment que sento és tan gran com la responsabilitat que tenim d'ara en endavant.

Heu exercit el vostre dret a decidir, un dret que no fa tants anys era un somni per molts lluitadors i lluitadores, com en Carles Pujol, que ha estat molt present durant tota la campanya. Ara bé, tot dret té una obligació implícita. Ara us toca controlar-nos. Som on som per vosaltres i per tant heu de garantir que el vostre vot sigui ben utilitzat. Opineu, informeu-vos, pregunteu-nos què fem, per què ho hem fet. Ens equivocarem segur, perquè som humans, però també tenim la virtut d'aprendre dels errors. No podem fer de Martorell el poble del qual ens sentim orgullosos i orgulloses si no ens ajudeu a mantenir els peus a terra, a ser propers, a ser la vostra veu a l'Ajuntament, a ser coherents. Hi haurà moments difícils. Podem celebrar que el sentit comú ha guanyat a PxC, un partit sense discurs i sense cap proposta constructiva però la dreta rància, feixista, nazi ara té dues cadires al consistori. Durant quatre anys no han fet res més que recolzar absolutament tot el que CiU ha tirat endavant amb despotisme, amb prepotència, amb males formes. Son còmplices de la política de ciment i floretes, de la manca de polítiques contra l'atur, de polítiques per joves, son còmplices de la seva incapacitat per escoltar. No han fet campanya, han utilitzat les mateixes fotos de fa quatre anys i han crescut. Però això no té CAP mèrit i només posa de manifest que la seva victòria és conjuntural i té data de caducitat.

El vot nul i en blanc creix. La dreta creix. La indignació és l'arma més potent que hi ha en aquest món però no hem sapigut utilitzar-la. S'ha desaprofitat una energia increïble. Som com nens amb una pistola: sabem on està el gallet però no sabem apuntar ni tenim força als braços per repel.lir el retrocés. Ara ens hem fet mal i encara no sabem les conseqüències d'aquesta tragèdia, m'atreveixo a dir. És tràgic que la meva Catalunya sempre reivindicativa, la meva Catalunya obrera, ara sigui de dretes. És tràgic que la meva Andalusia, on encara hi ha persones explotades al camp, ara sigui de dretes. No pot ser que Espanya sigui de dretes quan tenim cinc milions de persones a l'atur!

Pinta blau tot plegat... molt blau. I no és del tot negatiu. La història demostra que és quan vivim en pitjors condicions que sorgeixen les revolucions, que sorgeix el roig més intens. I malgrat el monocolor de tot l'Estat, ICV-EUiA-IU ha guanyat força, però no és suficient. Si aconseguíssim que es canviés la Llei Electoral, una injustcia més que cal combatre, aconseguiríem un nou mapa polític a Espanya. Això sí, hem de fer pedagogia, hem d'explicar qué és la Llei d'Hondt, quines alternatives tenim, per què cal lluitar per canviar-la. Com més blau sigui tot més cridaner serà el roig.

Ara comença la lluita de debò. Preparados, listos... arrancamos.