Descripció de la meva primera vaga general.

Jersei gruixut i jaqueta d'hivern. Martorell a les 3:30h d'un 29 de Setembre és suficientment gèlid com per treure l'artilleria pesada de l'armari. Tot està a punt per sortir.

Des del cotxe contemplo emocionada com una dotzena de treballadors i treballadores s'escalfen les mans a una petita foguera. Una bandera amb quatre lletres al centre balla al ritme d'un aire que bufa suau, però constant. Aquesta imatge perfectament encaixaria a un documental en blanc i negre. Em sento part de la història.
Arribo al punt de trobada i mig centenar de persones conversen en petits grups amb la ràdio de fons. "Mercamadrid está paralizado...", "Se están cumpliendo, hasta el momento, los mínimos pactados...". Tot rutlla a la perfecció. El cansament és visible. Però la il.lusió i la motivació es poden tocar amb els dits. Atur quasi gratuït, congelació de pensions, jubliació als 67, pujada de l'IVA, copagament de la sanitat... massa punyals clavats a l'esquena com per creuar-se ara de braços.

Ens dividim en grups. Totes i tots plegats sumem gairebé vuitanta. Uns marxen cap a Sant Esteve, uns altres cap a Olesa. D'altres es queden a la SEAT a controlar que es garanteixen els mínims. Nosaltres ens col.loquem al bell mig de la N-II i tallem el trànsit durant el temps que triguen els Mossos d'Esquadra en arribar i començar a prendre matricules. Abandonem al cap de vint-i-cinc minuts.

El fred tan intens m'obliga a moure'm o començaré a tremolar. Després de fer guàrdia a l'entrada de diverses empreses, ens truquen demanant reforços a DOGA. Ara em sento part d'una pel.licula. És realment emocionant!Allà m'enfronto, verbalment, amb el gerent (crec recordar...) de l'empresa: traje, Rolex y Alfa Romeo. I quan semblava que m'estava guanyant, marxo per la tangent, porto la discussió al meu terreny i l'obligo a fer-se enrere. He guanyat per ara. Més oficinistes s'arrepleguen a l'entrada de l'empresa. Totes i tots amb cotxes que mai em podré permetre. Miro a la cara directament els que han coaccionat els seus subordinats per no fer vaga. Però no els ha servit per res. No va aparèixer cap treballador.
Finalment, comença a sortir el sol, la foguera és apagada pels Mossos, que contemplen immòbils com impedim l'entrada als dirigents de l'empresa. Aquest moment sempre serà un dels més excitants de la meva vida.

Durant la resta del matí col.laborem amb diversos piquets a moltes empreses i centres comercials. Convencem una desena de treballador(e)s per sumar-se a la vaga. Quin orgull, quina satisfacció!Envaim plegats el Carrer del Mur (antiga N-II) davant l'Ajuntament de Martorell. Entrem. Repartim pamflets. Parem el trànsit. Cridem consignes. Ens segueixen unes quaranta persones fins a l'Hospital, on seguim manifestant-nos amb música reivindicativa de fons. Quina meravella veure com tanta gent comparteix els mateixos sentiments.

Aquest pensament es repeteix a la tarda, a Barcelona, durant la gran manifestació. Les cames no m'aguanten. El cap està a punt d'explotar. Els meus crits no sonen. M'he deixat la veu al megàfon de CCOO. Però arribo fins al final. Les dades diuen que la vaga ha estat un èxit. Això deia la ràdio al mati. Això diu durant el manifest en Gerard Quintana. Al dia següent, els interessos dels mitjans fan dubtar tot un pais. Què creure?Qui creure's?S'instal.la un cert pessimisme en mi, però me'l trec de sobre pensant que, tot i que els resultats no siguin els esperats, hem fet el que havíem de fer. I seguirem lluitant igual. Perquè els atemptats que estem patint NO SON JUSTOS, i per tant, cal combatre'ls de totes les maneres possibles. Hem de seguir lluitant sense perdre la força i els ànims. Si empenem tots alhora ho aconseguirem.