Trist és sempre haver de dir "adéu".

Penso en tu quan estic a punt de llençar la tovallola. Penso en tu quan no veig els motius pels quals vaig decidir summergir-me en l'emocionant però dur món de la política. Penso en tu i en la il.lusió que ens injectes cada cop que ens veiem.
Penso en l'energia que el teu cos desprenia abans, abans de conèixe'ns, abans fins i tot de tenir capacitat per pensar. Però ara tot és diferent. Ara els teus braços son febles, i tu... tu ja no ets tu, només un rellotge de sorra esperant que els últims grans arribin al fons.

Encara pots explicar la història del sabater que va tornar-se infeliç quan va cobrar el seu primer sou? Recordo quan la vaig sentir per primer cop, la primera d'una vintena de vegades. Quan l'explicaves, l'ambient es tornava màgic, ens embruixava el ritme de les paraules i com rimaven perfectament les unes amb les altres. Les teves celles, les galtes i també les mans; tots els músculs del cos semblaven obeïr una partitura invisible que acompanyava cada vers i que ens endinsava al conte fins formar part d'ell. Deixavem de ser espectadors/es. Era meravellós.

Sempre he cregut que una persona és important si tothom la mira quan parla. Però tu deus ser més que important: tothom calla quan tu vols parlar. Tothom t'escolta amb una llibreta a les mans per apuntar tota la sabiesa que despren cada consell que ens regales. M'agradaria tant recordar totes les teves paraules... M'agradaria tant poder sentir-les quan em facin falta. Poder sentir-les sempre, perquè et necessitarem. Sempre necessitarem el valor del lluitador clandestí, l'esperit d'aquell que creu en un futur millor i es juga tot el que té per aconseguir-lo.

El que tenim és gràcies a la teva lluita, és gràcies als somnis de tants homes i dones com tu, a l'esperança posada en un futur que ja és aqui, gairebé sense adonar-nos, i encara seguim lluitant.
No sé si és més fàcil que abans. Abans teníeu un enemic clar, estàveu tots units i compartíeu el plat. Ara ningú sap qui és el dolent de la peli i no es molesten en esbrinar-ho mentre el melic estigui en el seu lloc. I se'l miren i se'l miren durant tot el dia. El més important és que estigui al seu lloc i sigui atractiu a la resta.
Sempre em desvio del tema principal...

No sé qué farem sense la teva veu, sense la tranquil.litat que ens dona tenir un mestre que ens guii i ens recordi que tot llapis té goma d'esborrar. En els últims dies de la teva vida, Carles Pujol, només puc dedicar-te aquestes paraules sinceres, un profund i etern agraïment, i la promesa de que continuaré endavant amb allò que vas començar, amb il.lusió fins a l'últim dels meus dies.