De mi odio innato a las divisiones.

Nunca se me dieron bien las divisiones. El primer suspenso de mi historia fue en primaria, con las de dos cifras, y de la frustración de no entenderlas nació un odio destructivo hacia ellas.

Últimamente no dejo de recordar el sabor a odio. Odio los extremos, las obsesiones, la palabra "individual", la suma cero. Odio el odio visceral, el odio rencoroso, vengativo, egocéntrico. Es un sentimiento más irracional que su antónimo, más irracional que la pasión. Odiamos sin ser conscientes de ello, odiamos por pura y enfermiza inercia, odiamos y contagiamos el odio a las personas que están a nuestro alrededor, a las siguientes generaciones. Gritamos "convergencia", gritamos "confraternización" con la boca y los ojos sangrando odio. Las divisiones generan odio y ese odio acentúa más las divisiones. Un pez que hace treinta años que se muerde y mastica la cola.

Nací sin la capacidad para comprender el odio entre semejantes. Tal vez esta carencia sea un defecto de fabricación, mas prefiero verlo como una valiosa virtud. En el ajedrez, reyes, álfiles, torres y caballos campan a sus anchas aniquilando peones que permanecen estáticos por enfrentarse entre sí. Cara a cara, incapaces de moverse y reaccionar ante el peligro real que acecha a todos los peones, sean del color que sean. La vida, real como el ajedrez mismo. Grandes contradicciones que me quitan el sueño: ¿Cómo sóis tan hipócritas?¿Cómo habláis de "unidad" si sóis incapaces de superar unas diferencias basadas en un momento histórico que muchos ni siquiera hemos vivido?¿Cómo podéis estar tan ciegos que no véis más allá de vuestro propio rencor?

Olvidad de una vez, olvidad porque sabéis que es la única forma de avanzar. El óxido os corroe y os vuelve inútiles. Si no lográis superarlo nos veremos irremediablemente abocados al fracaso.

De la frustración de no entender absolutamente nada estoy engendrando el mismo odio destructivo que en su día me apartó de las divisiones de dos cifras. Y tristemente, con el vaso desbordado, seguiré mi lucha personal por otros derroteros.

El segrest de la democràcia

"Les sessions del Ple i les dels Consells Rectors dels Patronats Municipals (o òrgans de govern superior d'aquests) seran públiques. Es procurarà que les sessions es desenvolupin en condicions suficients d'espai i amb les retransmissions audio-visuals o megafòniques necessàries per garantir la publicitat de les deliberacions i les votacions." (Art.18a del Reglament de Participació Ciutadana de Martorell)

El que ha succeït avui a la Plaça de la Vila de Martorell no té precedents des que es va establir l'Estat Social i Democràtic de Dret. L'Ajuntament ha estat envoltat completament d'un dispositiu de seguretat dantesc. Tres furgons dels Mossos d'Esquadra custodiaven el carrer Llibertat, l'entrada alternativa que han fixat per accedir a l'edifici. Tanques estratègicament col.locades separaven per un metre llarg una banda i l'altra de la Plaça. A una banda, l'Ajuntament, a l'altra els membres de l'Assemblea d'Indignats i Indignades de Martorell i veïns i veïnes del barri que contemplaven atònits tota la parafernàlia. Per intentar comprendre aquesta hiperbòlica situació m'he de remetre al Ple del passat dia onze de juny, en el qual l'Assemblea de Martorell va realitzar una acció directa que consistí en disfressar-se de pallasso per donar als regidors i regidores la "benvinguda al circ de la política". L'acció venia acompanyada d'una cassolada popular i un passadis per rebre els membres del consistori. Després de saber que el regidor Xavier Fonollosa s'havia adreçat als indignats i indignades amb cert despreci durant la seva intervenció com a portaveu del grup de Convergència i Unió, deixant en evidència la seva profunda ignorància sobre qui son els indignats/des i què reivindiquen, i un cop finalitzada la sessió plenària, els regidors van sortir de l'Ajuntament i es va generar una situació tensa que va degenerar en actuacions que se sortien del que l'Assemblea havia aprovat però que en cap cas atemptaven contra la integritat de cap persona. De fet, ni tan sols es va augmentar el desplegament policial en aquell moment. Reitero això últim: no es va agredir ni es va vexar cap persona, com han publicat diversos mitjans de comunicació. La violència té un punt de subjectivitat i, personalment, puc arribar a entendre que l'actitud d'algunes persones s'interpretés com a violenta. Tanmateix, aquest raonament em sembla d'una doble moral increïble, tenint en compte que durant quatre anys els Plens de l'Ajuntament s'han caracteritzat per desqualificacions personals entre regidors, per l'actitud dèspota i irrespectuosa d'alguns i per la manca de diàleg i consens. Predicar amb l'exemple demostra humilitat i coherència.
Donada aquesta situació, doncs, la reacció ha estat blindar l'Ajuntament.

Si s'hagués quedat en una simple demostració de força probablement riuria mentre ho explico. Però no s'ha quedat només en això. Jo, com moltes altres persones, he entrat a la sala de plens com a públic. Però ha arribat un moment en que ha deixat d'entrar gent. La policia local ha decidit no deixar entrar ningú més de públic. El motiu que argumenta el sotsinspector de la policia local és que ha comprovat la sala de plens i "no hi havia seients lliures". Doncs bé, el meu bolso ocupava un lloc lliure. En total hi havia entre set i deu places lliures. Però només que n'hi hagi una ja estan obligats a deixar entrar públic fins cobrir totes les places i/o habilitar una sala major, d'acord amb l'article 18 del Reglament de Participació Ciutadana. Però han violat aquest reglament i el dret de participació recollit a l'article 23 dels Drets fonamentals i llibertats públiques reconeguts per la Constitució Espanyola de 1978.

Avui a Martorell s'ha segrestat la democràcia. He parlat amb mitja dotzena de policies locals i amb el sotsinspector. Commocionada m'he quedat amb algunes declaracions com "si t'acredites com a membre d'un partit polític no hi ha cap problema. El problema ve quan duus alguna enganxina o alguna indumentaria que t'identifiqui com a indignat [literalment l'agent ha utilitzat una altra paraula, no pas "indignat"], aleshores no pots entrar perquè nosaltres hem de garantir la seguretat dels regidors, m'has d'entendre". Jo he entrat i estic indignada, participo a l'Assemblea i a les comissions i no m'he hagut d'identificar en cap moment. Però la meva indumentaria no encaixa en la d'indignat terrorista, que és com ens han tractat. He dialogat, he intentat per activa i per passiva fer entendre que allò és un delicte, que és antidemocràtic i que, precisament, aquestes actituds són les que el moviment vol eradicar. Però la ignorància d'uns polítics incapaços d'escoltar i la indiferència d'uns agents passius que no entenen que les nostres reivindicacions també són seves han esdevingut causes d'una violació flagrant del dret de participació i un atemptat gravíssim contra la democràcia.

Reflexiono, ploro d'impotència, de tristesa, de decepció. Em mossego les ungles, el llavi inferior. Estic plena de contradiccions: qui és el culpable?El sotsinspector, per negligir o enganyar?El polític corresponent per haver donat l'ordre?És de l'Assemblea per expressar la seva indignació?És de les persones que no han entés que el moviment és i serà pacifista?

En qualsevol cas, això no pot tornar a passar. Faig una crida a la reflexió sobre quin Martorell volem, a la humilitat per acceptar la culpa a qui pertoqui i fer autocrítica. Però per sobre de tot faig una crida a la unitat, perquè les retallades ens afecten a tothom, policies i veïns per igual. Si no lluitem pels nostres interessos plegats, mai guanyarem la partida al neoliberalisme.

Crònica d'un dilluns blau esperança.

Els resultats electorals de les eleccions del 22 de Maig han estat sorprenents. Hem crescut a Martorell de forma històrica. Hem demostrat ser l'alternativa real d'esquerres i així ens ho ha reconegut el poble. Molts votants, moltes persones que han decidit donar-nos la seva confiança. Hi ha gent que mai havia votat, tot i tenir la possibilitat, o que mai ens havia votat. L'agraïment que sento és tan gran com la responsabilitat que tenim d'ara en endavant.

Heu exercit el vostre dret a decidir, un dret que no fa tants anys era un somni per molts lluitadors i lluitadores, com en Carles Pujol, que ha estat molt present durant tota la campanya. Ara bé, tot dret té una obligació implícita. Ara us toca controlar-nos. Som on som per vosaltres i per tant heu de garantir que el vostre vot sigui ben utilitzat. Opineu, informeu-vos, pregunteu-nos què fem, per què ho hem fet. Ens equivocarem segur, perquè som humans, però també tenim la virtut d'aprendre dels errors. No podem fer de Martorell el poble del qual ens sentim orgullosos i orgulloses si no ens ajudeu a mantenir els peus a terra, a ser propers, a ser la vostra veu a l'Ajuntament, a ser coherents. Hi haurà moments difícils. Podem celebrar que el sentit comú ha guanyat a PxC, un partit sense discurs i sense cap proposta constructiva però la dreta rància, feixista, nazi ara té dues cadires al consistori. Durant quatre anys no han fet res més que recolzar absolutament tot el que CiU ha tirat endavant amb despotisme, amb prepotència, amb males formes. Son còmplices de la política de ciment i floretes, de la manca de polítiques contra l'atur, de polítiques per joves, son còmplices de la seva incapacitat per escoltar. No han fet campanya, han utilitzat les mateixes fotos de fa quatre anys i han crescut. Però això no té CAP mèrit i només posa de manifest que la seva victòria és conjuntural i té data de caducitat.

El vot nul i en blanc creix. La dreta creix. La indignació és l'arma més potent que hi ha en aquest món però no hem sapigut utilitzar-la. S'ha desaprofitat una energia increïble. Som com nens amb una pistola: sabem on està el gallet però no sabem apuntar ni tenim força als braços per repel.lir el retrocés. Ara ens hem fet mal i encara no sabem les conseqüències d'aquesta tragèdia, m'atreveixo a dir. És tràgic que la meva Catalunya sempre reivindicativa, la meva Catalunya obrera, ara sigui de dretes. És tràgic que la meva Andalusia, on encara hi ha persones explotades al camp, ara sigui de dretes. No pot ser que Espanya sigui de dretes quan tenim cinc milions de persones a l'atur!

Pinta blau tot plegat... molt blau. I no és del tot negatiu. La història demostra que és quan vivim en pitjors condicions que sorgeixen les revolucions, que sorgeix el roig més intens. I malgrat el monocolor de tot l'Estat, ICV-EUiA-IU ha guanyat força, però no és suficient. Si aconseguíssim que es canviés la Llei Electoral, una injustcia més que cal combatre, aconseguiríem un nou mapa polític a Espanya. Això sí, hem de fer pedagogia, hem d'explicar qué és la Llei d'Hondt, quines alternatives tenim, per què cal lluitar per canviar-la. Com més blau sigui tot més cridaner serà el roig.

Ara comença la lluita de debò. Preparados, listos... arrancamos.

Trist és sempre haver de dir "adéu".

Penso en tu quan estic a punt de llençar la tovallola. Penso en tu quan no veig els motius pels quals vaig decidir summergir-me en l'emocionant però dur món de la política. Penso en tu i en la il.lusió que ens injectes cada cop que ens veiem.
Penso en l'energia que el teu cos desprenia abans, abans de conèixe'ns, abans fins i tot de tenir capacitat per pensar. Però ara tot és diferent. Ara els teus braços son febles, i tu... tu ja no ets tu, només un rellotge de sorra esperant que els últims grans arribin al fons.

Encara pots explicar la història del sabater que va tornar-se infeliç quan va cobrar el seu primer sou? Recordo quan la vaig sentir per primer cop, la primera d'una vintena de vegades. Quan l'explicaves, l'ambient es tornava màgic, ens embruixava el ritme de les paraules i com rimaven perfectament les unes amb les altres. Les teves celles, les galtes i també les mans; tots els músculs del cos semblaven obeïr una partitura invisible que acompanyava cada vers i que ens endinsava al conte fins formar part d'ell. Deixavem de ser espectadors/es. Era meravellós.

Sempre he cregut que una persona és important si tothom la mira quan parla. Però tu deus ser més que important: tothom calla quan tu vols parlar. Tothom t'escolta amb una llibreta a les mans per apuntar tota la sabiesa que despren cada consell que ens regales. M'agradaria tant recordar totes les teves paraules... M'agradaria tant poder sentir-les quan em facin falta. Poder sentir-les sempre, perquè et necessitarem. Sempre necessitarem el valor del lluitador clandestí, l'esperit d'aquell que creu en un futur millor i es juga tot el que té per aconseguir-lo.

El que tenim és gràcies a la teva lluita, és gràcies als somnis de tants homes i dones com tu, a l'esperança posada en un futur que ja és aqui, gairebé sense adonar-nos, i encara seguim lluitant.
No sé si és més fàcil que abans. Abans teníeu un enemic clar, estàveu tots units i compartíeu el plat. Ara ningú sap qui és el dolent de la peli i no es molesten en esbrinar-ho mentre el melic estigui en el seu lloc. I se'l miren i se'l miren durant tot el dia. El més important és que estigui al seu lloc i sigui atractiu a la resta.
Sempre em desvio del tema principal...

No sé qué farem sense la teva veu, sense la tranquil.litat que ens dona tenir un mestre que ens guii i ens recordi que tot llapis té goma d'esborrar. En els últims dies de la teva vida, Carles Pujol, només puc dedicar-te aquestes paraules sinceres, un profund i etern agraïment, i la promesa de que continuaré endavant amb allò que vas començar, amb il.lusió fins a l'últim dels meus dies.

Dime, currante de turno, currante de siempre...

¿por qué reniegas de tu condición? ¿Cuándo cambiaste la humildad por codicia, la solidaridad por egoísmo? Dime, ¿Por qué ves enemigos entre tus filas y los atacas sin piedad? ¿Cuándo, explícame, cuándo cerraste los ojos y tiraste la toalla?
Pero dime, sobretodo, cuándo dejaste de sentirte orgulloso de ser trabajador.

Hiciste un trueque con el patrón, la envidia te corrompió, y regalaste tus valores por aparentar ser patrón, por tener algo más, una tele mejor, una casa mayor, un coche más veloz. Te has vendido, te has dejado seducir y ahora lo estás pagando, lo pagamos todos. Te engañas si crees que la ostentación es el camino hacia la felicidad. Ni el hábito hace al monje ni es más feliz el que más tiene.

Tu ambición por tener más sólo te está generando más hambre. Y tus ansias por saciar ese voraz hambre te obligan a necesitar más dinero, a ser más egoísta, a cualquier precio. No te importa que alguien pase hambre mientras tú tengas final de mes y un plus por horas extras. Te da igual todo pero acabas culpando a alguien de tus desgracias, sin tener en cuenta la suerte que tienes. ¿No te molesta tanta vacuidad?

Abre los ojos, aterriza de esa nube en la que vives. Mira más allá de tu ombligo. Formas parte del hormigón que sostiene este mundo. Que si te mueves, hasta el edificio más alto puede caer. Recupera el espíritu de lucha, el orgullo de trabajador. Créete necesario e incluso imprescindible, sin dejar de lado la modestia.

El mundo puede y debe cambiar. Tres voces se oyen más que una y doce más que tres.
Nosotros somos más, ¿Por qué permitir que nos toreen unos pocos? Ni en los tiempos más negros de la historia hemos estado tan dispersos. Hemos vivido batallas, injusticias, torturas... pero siempre, absolutamente siempre unidos, fieles, siempre luchando con los ojos puestos en un futuro mejor y con la convicción de que nuestros valores son el arma más potente. Siempre compartiendo.

El día que vuelvas a sentir tuya la responsabilidad de luchar por tus derechos y por los míos, los de todos. El día que recuperes la humildad y te des cuenta de que no eres distinto de cualquier otro trabajador del mundo, algunos más conscientes de su explotación que otros.
El día en que volvamos a ser un equipo, una clase compacta, que tire de la cuerda en la misma dirección, ese día estoy convencida de que empezará una nueva era.

Y la desgracia ocurrió.

Dos jóvenes.

Dos hijos, hermanos, amigos.

Dos vidas más que se cobra este conflicto.

Hasta cuando?Hasta donde?

Miles de saharauis se movilizan pacíficamente para reivindicar sus derechos.
Marruecos responde matando a tiros a dos personas, una de ellas un niño de 14 años, con toda una vida por delante, sueños, ilusiones... Esperanza.


Ni siquiera ha tenido un entierro digno. Ha sido enterrado en secreto para no llamar la atención. La segunda víctima todavía no tiene ni nombre.



Añadamos dos números más a una lista que empezó hace 35 años de la mano de España y Marruecos.



No puedo más... 13 de Noviembre, todos y todas a Madrid a dar la cara por el pueblo Saharaui.

Sabado a las 18h en la Pl.Sant Jaume!Hazte oír!

Lo que está sucediendo estos días en la zona ocupada del Sáhara Occidental no tiene precedentes. En una semana más de 10.000 saharauis han iniciado un movimiento pacífico de protesta contra la constante marginación y violencia a la que están sometidos por el régimen dictatorial de Mohammed VI, rey de Marruecos. Han decidido abandonar sus respectivas residencias para instalarse en el denominado "Campamento por la Justicia", aun siendo conscientes del peligro al que se exponen. Las fuerzas represoras marroquís ya han demostrado en numerosas ocasiones que son capaces de violar absolutamente todos los Derechos Humanos de que presumimos con frecuencia. Aun asi, repito, 10.000 saharauis, 10.000 personas, 10.000 hombres y mujeres, han plantado cara a su situación, dado que la comunidad internacional los ha abandonado, para cambiar su realidad. Porque tienen derecho a vivir sin ser torturados, violados, vejados constantemente!

Porque tienen derecho a vivir sin MIEDO.

Más de 2.000 jaimas conforman este campamento. En él confluyen las reivindicaciones de los parados, las reclamaciones de los trabajadores injustamente despedidos de Fos Bucraa (empresa explotadora de los yacimientos de fosfatos, propiedad del pueblo Saharaui, cuyos beneficios van a parar a manos españolas y marroquís), las protestas de los defensores de los Derechos Humanos, la exigencia de derechos y posibilidades hasta ahora negados como minoría no reconocida, la participación en el disfrute de los bienes y riquezas del Sáhara, propiedad legítima y reconocida de la población autóctona...
El pueblo Saharaui está haciendo un llamamiento al mundo y a las Naciones Unidas para que se les reconozcan unos derechos básicos, legítimos e imprescindibles.

No tienen NINGÚN TIPO DE PROTECCIÓN INTERNACIONAL, por lo que puede suceder una gran desgracia... La historia y los hechos que alli se acontecen cada día nos demuestran que no es algo tan descabellado. Nosotros, desde aquí, podemos conseguir repercusión mediática, presión internacional!Podemos conseguirlo si nos hacemos oír! Si no nos movemos ahora que DEBEMOS, llevaremos un genocido a nuestras espaldas.

Este sábado día 23 TODOS SOMOS EL PUEBLO SAHARAUI.
Este sábado nosotros movemos ficha.

Somos el otro extremo de la cuerda y no podemos fallarles.