
L’aigua ja és calenta. Em fico a la dutxa, recordant que hores abans d’agafar el primer avió cap a Alger em trobava exactament al mateix lloc, excitada, a punt d’esclatar per excés d’eufòria. Ara torno a ser aqui, com si mai hagués sortit d’aquesta dutxa. Com si tot plegat hagués estat un somni, dolç com l’amor, agri com la vida…
Un sentiment de nostàlgia m’abraça en adonar-me que em sento gairebé hipnotitzada per haver-me desfet de tota la sorra que duia a sobre. Però alhora soc conscient que precisament aquests bocins de desert són les proves més fidels de que tot ha estat real. La hospitalitat amb què ens van rebre, la desesperació en els seus ulls, la humiltat dels seus costums, la paciència que demostren vers els problemes que els envolten. Tot ha estat ben real, però em costa moltíssim no oblidar imatges, olors, sabors, el tacte de la sorra fina… Totes les experiències de la vida et deixen al final un sentiment característic, una sensació única. En agafar la roba per dur-la a la rentadora m’ha vingut una olor familiar… de color marró. Marró com l’aire, com el cel, com la sorra… I aquesta sensació, impossible de descriure amb paraules, ha començat a recórrer les meves venes. El meu cor, accelerat, s’ha posat d’acord amb la meva ment i m’he evadit per uns segons. He marxat a dormir, amb la música d’un somriure infantil a les oïdes i uns ulls negres plens de llum observant-me des de l’armari de records. Amb tristesa i sense energia, m'he deixat convèncer per relaxar els músculs. Rumiant mentre esperava la son m'he adonat de què, envoltada d’estrelles, sorra i catifes, no he somiat cap nit. Cap ni una, i és extrany, doncs fins i tot amb els ulls oberts soc capaç de crear realitats alternatives.
Neix un nou dia, un de gris, per fer-ho tot més senzill... És el mateix aire. És el mateix cel i el mateix sòl que trepitjo cada dia. Aparentment tot resta igual, però hi ha quelcom dins meu que m’inquieta. L’aire és massa silenciós. El cel és massa blau i el sòl és massa dur. Ara ja estic segura que la meva felicitat passa per experiències com aquesta. El buit que he sentit sempre s’ha omplert i estic amb les bateries carregades per lluitar. Som moltes persones amb aquesta sensació i sento que si lluitem de la mà ningú no ens podrà aturar, ningú. Perquè quan molta gent desitjem una cosa, és llei de vida que es compleixi. Ha de ser-ho. Amb esforç, compromís i convicció, assolirem els objectius que ens proposem i continuarem amb la difícil tasca de canviar una miqueta aquest món. Fem història companys i companyes sahrauís de cor. Som-hi!

